isola's blog

Aquest blog el vaig començar a principi de desembre. Ja han pasat quasi dos mesos, i toca aplegar a la fi. Recorde que l’ idea de fer un blog personal em donava una mica de por. Un blog? Això per a que?. Vaig començar a fer el blog, i de seguida li vaig agafar un poc d’afecte ( de vegades el tinc un poc abandonat). Al blog podia plasmar les meves idees sobre el llibre que estava llegint. Poc a poc, vaig anar agafant confiança amb ell. De sobte l’idea de fer un blog m’agradava.

El més difícil és elaborar el contingut de cada entrada. Moltes vegades saps que posar, però resulta molt més difícil com posar-ho. Crec que l’elaboració d’un blog és molt positiu per al nostre aprenentatge, personalment m’ha servit per dependre una mica més i agafar molta més confiança en mi mateix.

En l’ultima entrada del blog hi ha que parlar sobre les conclusions del llibre que he llegit. Jo ho he dit moltes vegades, aquesta obra m’ha enganxat, és com una mena de droga que t’enganxa i sols vols saber les definicions de Fuster sobre les paraules. Sempre hi ha de bones i de pitjors. Però en aquest cas hi ha de bones i de millors.

Ja aplega la fi d’aquesta ultima entrada al blog. Sols dir que aquesta experiència ha segut molt bona i positiva. Espere estimats companys, que esteu contagiats pels vostres blogs. Ah! Que tingueu sort amb els exàmens!.

“llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera”

Ja hi queda menys per arribar a la fi d’aquest blog. Fa unes setmanes enrere l’idea de fer un blog hem semblava una bogeria, i ara ja estic quasi davant el seu fi. S’acaba el blog i les classes, però comencen els exàmens. Aquesta nova etapa, la dels exàmens, és nova per a mi, espere tindre una mica de sort.

Deixant de banda el temps que ens queda, toca parlar sobre l’obra de Fuster, “Diccionari per ociosos”. Que puc dir d’esta obra?

Doncs bé, aquesta obra m‘ha paregut molt bona. Molt bona sols? es preguntareu. Fuster al mateix temps et narra un capítol en varies pàgines que et narra un capítol en dues línies. Quan llegeixes aquest llibre, sents com l’autor s’adreça únicament i directament a tu, el lector. D’altra banda l’extensió del llibre també acompanya al lector, ja que l’obra no hi arriba a les 200 pàgines. Quan et poses a llegir, sols vols “devorar” pàgines, sols vols saber el significat que Fuster dona a les paraules. Pensant-ho millor, aquesta obra és boníssima!.

No hi ha que oblidar que la primera publicació de l’obra, data del any 1964. Des d’aquesta data a passat molt de temps, però el significat de les paraules de Fuster no han variat ni tan sols una mica. Ací s’observa perquè Fuster és un dels grans de la nostra literatura.

Aquests últims mesos he llegit dues obres d’assaig: “El quadern gris” i “Diccionari per a ociosos”. Els dos tenen al mateix temps trets iguals i diferents.

En “El quadern gris”, Josep Pla ens narra els fets ocorreguts entre el març de 1918 i el novembre de 1919. L’autor té total llibertat per “trastornar” algunes dades i fets. La lectura d’aquest llibre hem va agradar molt, ja que al llegir un dietari sempre estàs esperant a veure que li passa al protagonista i intentes trobar algun lligam amb ell. El més difícil és recordar moltes dates i noms. Com he dit Pla narra fets ocorreguts anys enrere, però molts d’aquests fets són els mateixos en els nostres dies: les baralles generacionals, la por al fracàs, les tertúlies, etc.

Hui en dia seguim discutint amb els nostres pares, i pensem que no tenen raó i que la raó és nostra, pobre de nosaltres que equivocats estem!. La por al fracàs també ens pega voltes constanment, i ara més que ens trobem enfront dels exàmens. Respecte les tertúlies, hi ha una mica de diferencia, ja que les meves tertúlies són un poc diferent a les de Pla, serà perquè els temps canvien!

La lectura de “Diccionari per a ociosos” ha sigut un poc diferent a l’anterior. Aquesta obra és molt més curta i ràpida de llegir. Joan Fuster elabora una espècie de diccionari personal, ja que agafa unes paraules i les descriu al seu gust. És important entendre el significats d’aquestes paraules, ja que amb el pas del temps tenen el mateix significat que en temps actuals. En l’obra és veu clarament perquè Fuster és un dels millors escriptors. L’autor transmet les seves idees de forma directa, ja que moltes vegades pareix que Fuster és dirigeix directament al lector. Un altre tret que vull destacar, és la facilitat de Fuster per definir algunes paraules. Hi ha vegades que defineix paraules en una o dues línies, i després per desenrotllar-la necessitem moltes més línies.

Còmplice: “és aquell qui us ajuda a ser com sou.”
Diners: “ no entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar!.”
Fer: “sempre fem – estem fent- alguna cosa distinta de la que estàvem obligats a fer.”
Idees: “tota coincidència entre les meves idees i les teves és això: pura coincidència.”

He citat algunes de les definicions elaborades per Fuster en l’obra, “Diccionari per ociosos”. Un dels trets que més m’han impactat sobre aquesta obra, és la facilitat de Fuster per definir algunes paraules. En les definicions citades s’observa clarament que les definicions són certes i l’enginy de Fuster. Aquestes definicions no han sigut elaborades en aquestos any, sinó en els anys seixanta. Després de tants anys aquestes definicions de Fuster, encara tenen vida i sentit.

Joan Fuster a l’apartat de la paraula fer escriu: Sempre fem –estem fent- alguna cosa distinta de la que estàvem obligats a fer.

Fuster escriu aquestes dues línies tan petites, que per a ser explicades i exemplificades necessiten moltes més línies. Moltes vegades estem obligats a fer qualsevol cosa, però si no tenim ganes de fer-ho intentem trobar qualsevol cosa i així deixar el que teníem que fer.

Aquest fet li ocorre a tota la gent. Ara per exemple, en aquestos dies de festa, no sempre tenim ganes de posar-nos a estudiar. Al carrer hi ha un fum de gent, molts amics que treballen tenen vacances….Sempre que et poses a fer allò que estàs obligat, a l’estona busques qualsevol excusa per poder pegar a fugir.

Ja ho diu Fuster, fem alguna cosa distinta de la que estem obligats a fer. Després quan ens vegem amb l’aigua al coll, recordem el temps perdut, i ja no hi ha manera de deixar de fer el que estem obligats a fer.